El dimecres passat, dia 4/11/2009, a classe de comunicació en petit grup, vam fer una lectura en veu alta on l'Anna Mackey ens avaluava la nostra forma de comunicar-nos i la postura corporal davant dels demés companys.
Jo vaig llegir un fragment del llibre Joel de l'autora Isabel-Clara Simó, ja que, és un llibre que em vaig llegir quan anava a la E.S.O i em va impactar molt. Us escric el fragment que vaig llegir:
Van morir el mateix dia, la meva mare i el meu gos. La mare va morir del cor, dos infarts seguits, un rere l'altre, tan de pressa que l'ambulància va arribar massa tard; el meu gos, en Ros, va ser envestit per un camió, quan sortia de casa, desesperat, a bordar a tothom l'infart de la mare. Com si reclamés ajuda. Jo tenia dotze anys.
I no vaig sentir res. Res de res. Pitjor encara: vaig sentir fàstic, perquè el cos de la mare i el d'en ros tenien un aspecte semblant, com si la mort els hagués igualat -ella, estesa al sofà, amb l'auxili inútil del pare; el gos, estès al carrer, entre la vorera i la calçada. Els vaig haver de veure, tots dos. Els va venir la mort de la mateixa manera, amb causes tan diverses per dallar-los: primer van vinclar el cos cap endavant, com encongint-se, com si alguna cosa els fes molta nosa a l'estómac i volguessin vomitar-ho; després van fer un llarg sospir, van deixar anar el cap endarrere i la mirada els va esdevenir vidriosa i opaca. I van quedar quiets. (Principi del llibre, Pàg. 9).
Des d¡aleshores tot va ser diferent i al cap d'un temps vaig estar a punt de morir. I me'n vaig sortir. Durant tres anys, però, vaig haver de fer llit. Tota la meva adolescència prostrat en un llit. Però, ara, no em penedeixo de res. El temps de la convalescència vaig redescobrir i estimar el pare, aquells desconegut; vaig conèixer la Lurdes, una tia excepcional que em va fer estimar el dibuix i els llibres; vaig saber el que era estimar i sentir-me estimat i... per sobre de tot, vaig conèixer la Marta. (Contraportada).
Vaig decidir enllaçar el principi amb una part de la contraportada per acabar amb una bona sensació, ja que, el principi del llibre és molt trist.
La valoració que faig de l'exercici és bona, ja que, al principi em vaig posar bastant nerviosa, però al final el vaig llegir tot seguit i vaig anar perdent la por. M'hagués agradat mirar més a la gent mentre llegia, però, si ho feia em desconcentrava i no ho vaig fer menys del que m'hagués agradat.
A continuació us cito el llibre perquè us animeu a llegir-lo:
SIMÓ,I-C. Joel.2a ed. Barcelona: Columna jove, 1997.
Jo vaig llegir un fragment del llibre Joel de l'autora Isabel-Clara Simó, ja que, és un llibre que em vaig llegir quan anava a la E.S.O i em va impactar molt. Us escric el fragment que vaig llegir:
Van morir el mateix dia, la meva mare i el meu gos. La mare va morir del cor, dos infarts seguits, un rere l'altre, tan de pressa que l'ambulància va arribar massa tard; el meu gos, en Ros, va ser envestit per un camió, quan sortia de casa, desesperat, a bordar a tothom l'infart de la mare. Com si reclamés ajuda. Jo tenia dotze anys.
I no vaig sentir res. Res de res. Pitjor encara: vaig sentir fàstic, perquè el cos de la mare i el d'en ros tenien un aspecte semblant, com si la mort els hagués igualat -ella, estesa al sofà, amb l'auxili inútil del pare; el gos, estès al carrer, entre la vorera i la calçada. Els vaig haver de veure, tots dos. Els va venir la mort de la mateixa manera, amb causes tan diverses per dallar-los: primer van vinclar el cos cap endavant, com encongint-se, com si alguna cosa els fes molta nosa a l'estómac i volguessin vomitar-ho; després van fer un llarg sospir, van deixar anar el cap endarrere i la mirada els va esdevenir vidriosa i opaca. I van quedar quiets. (Principi del llibre, Pàg. 9).
Des d¡aleshores tot va ser diferent i al cap d'un temps vaig estar a punt de morir. I me'n vaig sortir. Durant tres anys, però, vaig haver de fer llit. Tota la meva adolescència prostrat en un llit. Però, ara, no em penedeixo de res. El temps de la convalescència vaig redescobrir i estimar el pare, aquells desconegut; vaig conèixer la Lurdes, una tia excepcional que em va fer estimar el dibuix i els llibres; vaig saber el que era estimar i sentir-me estimat i... per sobre de tot, vaig conèixer la Marta. (Contraportada).
Vaig decidir enllaçar el principi amb una part de la contraportada per acabar amb una bona sensació, ja que, el principi del llibre és molt trist.
La valoració que faig de l'exercici és bona, ja que, al principi em vaig posar bastant nerviosa, però al final el vaig llegir tot seguit i vaig anar perdent la por. M'hagués agradat mirar més a la gent mentre llegia, però, si ho feia em desconcentrava i no ho vaig fer menys del que m'hagués agradat.
A continuació us cito el llibre perquè us animeu a llegir-lo:
SIMÓ,I-C. Joel.2a ed. Barcelona: Columna jove, 1997.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada